divendres, 21 de desembre de 2007

La pluja em recorda a a primavera: vers a un rossinyol

Avui la pluja sona com una musica tradicional, d'aquelles que es sentien abans i que ara gairebé no sonen. Pluja d'hivern rega els camps, els boscos i els prats , preparant-los per la primavera que espera ansiosa per tornar a renèixer. Com a compàs d'espera us convido a llegir aquest poema que he retrobat per internet que parla d'un rossinyol de Vallvidrera, com podria ser de Banyoles. El rossinyol ara hiverna a l'àfrica reposant i agafant forces abans d'iniciar el viatje de retorn al lloc de cria al costat de casa nostre, per altre cop entestar-se, malgrat el nostre rebuig i inaudició, a alegra-nos les nits de primavera amb el seu melodiós cant... Per més que ho intentin cap gàbia, ni que sigui d'or, pot mantenir tota la màgia que tenen els rossinyols a la natura.


A UN ROSSINYOL DE VALLVIDRERA

Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa
l'he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l'aigua:
cantaves l'amor a Déu,
l'enyorament de la pàtria,
los misteris de la nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta que viu
de cançons i de becada.
Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta,
mes no deixis eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia.

BARCELONINES (1925)
Jacint Verdaguer