dilluns, 2 de juliol de 2012

Seguiment i anellament de xoriguers a la Torre de Vilafreser, Pla de l’Estany.

Us adjunto aquest article de: Alba Casals Mitjà.
Juny 2012

Des del 2010 que es realitza el seguiment d’una parella de xoriguer comú (Falco tinnunculus) a la Torre de Vilafreser.

Es tracta d’una torre de vigilància d’origen romànic, de 18 metres d’altura i datada del segle XIII que es troba situada en una vall, emplaçament poc habitual per una torre destinada a la guaita però que, en aquest cas, tenia una raó de ser. Algunes torres se situaven en valls per tal de guanyar seguretat davant dels bandolers i durant les èpoques de guerra. La Torre de Vilafreser es troba situada al Camí Ral que portava des de França a Girona i a més mantenia contacte amb la Torre de Fellines, al Turó de Fellines, Vilademuls. També s’havia emprat el primer pis per guardar el gra que es produïa pels voltants, explica la gent del poble. Amb el pas dels anys, s’han afegit construccions més modernes entorn de la torre, així com un habitatge, quadres per al bestiar i un parell de coberts, tot i que actualment no hi viu ningú.

En tot el conjunt de construccions, però principalment a la torre, s’hi troba una gran diversitat d’espècies d’ocells criant: des de diverses parelles d’oreneta vulgar (Hirundo rustica), pardal comú (Passer domesticus) i pardal xarrec (Passer montanus) fins a la parella de xoriguer comú (Falco tinnunculus) o una parella d’òlibes (Tyto alba) que es troba a l’interior de les quadres.

A més, i com a curiositat, l’any passat es va trobar un poll, molt crescut, de gamarús (Strix aluco) al peu de la torre. També es va anellar i es va deixar allà, en un lloc segur, ja que no es va poder localitzar el suposat niu. Per tant, tot apunta que, almenys durant el 2011 va criar una espècie de rapinyaire diürn (el xoriguer) i dos de rapinyaires nocturnes, l’òliba i el gamarús.

Els ocells rapinyaires solen ser molt territorials i exceptuant les espècies que crien o poden criar en colònia, no toleren la proximitat d’altres individus, siguin o no de la seva espècie. En el cas de la parella de xoriguers i la parella d’òlibes no ha d’haver-hi cap problema, ja que comparteixen hàbitat però no horaris, eliminant així qualsevol conflicte que puguin tenir, però el cas de les òlibes amb presència de gamarús no deixa de ser estrany i poc habitual, i potser explicaria que encara avui no s’hagi detectat cap posta de les òlibes que finalitzés amb èxit.

Enguany es va tirar a terra un cobert que tocava amb la part frontal de la torre, deixant a més alçada aparent tres forats que quedaven just per sobre i els xoriguers han passat de criar a la part més alta i inaccessible de la torre a un d’aquests forats, situats a uns 10 metres del terra.

Un equip format per l’Alba Casals com anelladora responsable, Àlex Fonollosa com a escalador qualificat i Laia Fontoura, Adrià Bellvert, Neus Farriol i Josep Torrent (propietari de la torre) com a ajudants, va accedir al niu el passat 8 de juny. Es va verificar el nombre de polls i la bona condició física d’aquests. Al niu hi havia un total de 4 polls, dos mascles, una femella i un de sexe indeterminat, dels quals només 3 es van poder anellar (el forat era més profund del que semblava a simple vista i no es va poder accedir al quart poll). També es va capturar i anellar el mascle adult.

Amb això pretenem obtenir informació sobre la destinació final d’aquests polls, després de la dispersió juvenil. A finals d’estiu, marxaran a buscar un territori on instal·lar-se i si poden, criar l’any que ve, però també poden morir atropellats o per culpa d’una línia elèctrica. En qualsevol dels casos, si algú els troba o es recapturen mitjançant les tècniques per l’anellament científic, ens poden donar molta informació.





Fotografies de l'activitat d'anellament: Alba Casals.